LA CREMA DE XÀTIVA

Commemoració de l'incendi de Xàtiva

Setmanes enrera, es presentava a la Casa de Cultura de Xàtiva l'obra Curiosidades Setabenses; Datos para la historia del exterminio de Jativa en la guerra de Sucesión, de Ventura Pascual i Beltrán. L'autor, prenent com a testimoni l'obra Historia del Convento del Carmen, del frare carmelità Carlos Castañeda, germà de Jacint Castañeda, narra la destrucció i l'incendi de Xàtiva a mans de les tropes borbòniques. L'obra comença explicant els orígens del convent de Sant Julià Hospitaler o del Carme, que s'alçava extramurs de la ciutat, enfront del portal del Lleó, sota el patronatge dels cavallers Sanç de la Llosa. Constava d'un santuari i d'un hospital. Pels volts de l'any 1560, el cavaller Antoni Sanç, demanà al patriarca Joan de Ribera que una comunitat de frares carmelitans s'instal·lés a l'hospital, per a retre culte a la imatge del Crist Crucificat que albergava la seua església. Els frares, doncs, entraren a Sant Julià l'any 1570 i hi van romandre fins al 1707.

[@more@]

L'obra narra les vicissituds per què passà el convent i la ciutat durant la guerra de Successió. Pel Nadal del 1705, Juan Tàrrega, natural de Xàtiva i capità de milícia de cavalleria de la vila de Castelló, demanà a Joan Baptista Basset, sergent general de batalla de l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria, que conquistés Xàtiva. Basset ordenà la presa de la ciutat a Rafael Nebot, coronel d'un regiment de cuirasses, i al propi Juan Tàrrega. Fra Carlos Castañeda narra els excessos que es van cometre contra els "botiflers", eclesiàstics i seglars partidaris del duc d'Anjou. A principis de març del 1706, Basset, nomenat governador militar de Xàtiva, arribà a la ciutat. A finals del mateix mes, tement el setge immediat de les tropes borbòniques, resolgué de millorar les fortificacions i d'enderrocar els convents del Carme i de la Mercè (encara que, finalment, aquest no arribaria a demolir-se).

Els carmelitans, un cop evacuats del convent, foren allotjats primer a l'ermita de Sant Josep (el Crist del Carme hi fou traslladat en processó el 22 d'abril) i més tard, al convent de la Consolació (les dominiques l'havien abandonat i s'havien amagat a casa d'un botifler). L'any següent, després de la desfeta d'Almansa, l'aragonès Francisco Purroy organitzà la defensa de la ciutat, cap a la qual es dirigia el tinent general Claude François Bidal, cavaller d'Asfeld. Purroy disposà que tots els soldats fugitius d'Almansa, diverses milícies de la Marina i de l'Alcoià, i dues companyies de miquelets, catalans i valencians, s'integraren a les tropes defensives. L'artilleria d'Asfeld prengué posicions al barri de les Barreres i baté el portal dels Banys. Els soldats francesos penetraren a la ciutat i prengueren el carrer de Sant Francesc, l'església de Santa Tecla, el convent de Sant Agustí (on afusellaren onze frares i seixanta-dos seglars que s'hi havien amagat), el convent de Sant Doménec, la Col·legiata… Una companyia de soldats castellans prengué el carrer Montcada, la plaça de la Trinitat, el convent de la Consolació (ocupat pels frares carmelitans)… Finalment, les tropes del cavaller d'Asfeld assolaren la ciutat. L'opuscle del frare carmelità conté abundants descripcions dels saqueigs, de les morts, de l'anorreament de què foren objecte Xàtiva i els seus habitants.

El castell va resistir més dies. Primer, les tropes borbòniques ocuparen el turó del Calvari. Des d'aquest indret, bateren la fortalesa amb dues peces d'artilleria. Finalment, a principis de juny, el comandant anglès i el governador Purroy van capitular. Des de la Cort s'ordenà a d'Asfeld que incendiés la ciutat i exterminés tots els seus habitants, com a càstig per la seua adhesió a la causa de l'arxiduc. Quasi tota la població civil i nombrosos clergues foren desterrats a Castella (molt vells i dones moriren durant el trajecte, a causa de les penalitats). Les monges foren enviades a diferents convents de València. Carlos Castañeda afirma que l'incendi de la ciutat començà el 19 de juny del 1707 (per bé que, segons les ordes del general francès, hauria d'haver començat el dia 17) i acabà a primeries de març del 1708. Sols es salvaren de la destrucció les esglésies i els béns dels botiflers (Josep Manuel Minyana, a l'obra De bello rustico valentino, diu que només quedaren dempeus 80 edificis). Més tard, Felip V autoritzaria, a instàncies de Melchor Rafael de Macanaz, la reconstrucció de la ciutat, seguint uns plànols del pare Tosca. Un edicte del 17 d'abril del 1708 ordenava la tornada a Xàtiva de tots els habitants que provaren llur fidelitat al monarca. La ciutat s'hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe.

A més del relat d'aquests fets, Ventura Pascual inclou al seu volum nombrosos apèndixs: documents relatius als monestirs de Xàtiva (permisos de reedificació de diferents edificis i de tornada de llurs comunitats religioses) extrets de diversos arxius valencians públics i privats; diferents nomenaments fets pels caps d'ambdós bàndols, i unes notes dels diaris manuscrits d'Isidor Planes i Josep Ortí i Mayor, contemporanis dels esdeveniments que ressenyen (les dades que aporten corroboren, en general, el relat del pare Castañeda). De gran interès són, també, els fragments de l'obra De bello rustico valentino, de Minyana, i diversos articles del propi Ventura Pascual, publicats a El Obrero Setabense.

Amb aquest volum, fonamental per a conèixer els fets esdevinguts en juny del 1707, l'Associació d'Amics de la Costera encetava les activitats commemoratives del tercer centenari de la crema de Xàtiva.

Ximo Corts

Tweet