Comunicat de les associacions convocants de la 13ª romeria al Puig

El mes de març de 1996 començà una campanya de sensibilització de l’opinió pública envers la salvació d’un monument d’alt valor sentimental, històric, artístic i fins i tot simbòlic: l’ermita de santa Maria del Puig.

Entre les nombroses activitats que portàrem endavant ha perdurat la romeria a aquest paratge que any rere any ha reunit molta gent provenint de La Torre, de Lloc Nou, del Genovés, de Xàtiva… Gent que participa d’un mateix sentiment de respecte i veneració pel patrimoni cultural comú. Gent que s’estima els pobles i la ciutat on viu i que sent quelcom de màgia en ascendir al cim d’aquesta muntanya, que beu els vents de la història o albira allà lluny el blau de la Mediterrània, que vibra amb l’art i llegendes que el paratge que trepitgem convoquen. Però que igualment lamenta i clama per la pèrdua constatable un any i un altre també del monument gòtic encimbellat al caramull d’aquestes ermes penyes.

Val a dir que muntanya i ermita són un tot indestriable i que la primera perdria part de la seua identitat sense les claus de volta que encara tanquen els arcs de l’església, senyal i bandera de la ciutat que l’elevà al cel.

D’entre les iniciatives que manpreguerem convé recordar els encontres de pintors i fotògrafs, els aplecs de parapentistes, l’edició del llibre de la història de l’ermita, de cartells i enganxines, de presència als mitjans de comunicació…

Fins i tot, el Puig, la seua llegenda, les seues pedres han sigut el motiu generador d’una novel·la de recent publicació.

Les entitats que aqueix any unírem els nostres esforços per clamar contra la desídia no hem defallit al llarg de tots aquests anys i mal que bé no ens hem estat de braços plegats veient la condemna d’aquests murs malgrat les falsedats intencionades, les acusacions infundades o les maledicències dels primers moments i les més actuals encara.

Potser l’ermita o el que quede d’ella encara aguante perquè sent les nostres queixes o perquè a les nostres reivindicacions s’han unit les del doctor Onofre Pelegero, les de don Carlos Sarthou o de Gonzalo Vinyes o del botànic Cavanilles per no dir la veu de tantes personalitats de l’antiga Saetabis que invocàrem en el primer manifest.

I ja resulta miraculós que no s’haja ensorrat definitivament.

Però a nosaltres ens toca ser realistes i hem de proclamar, proclamar amb veu alta i clara, que no hi ha miracle que no vinga de la voluntat dels nostres governants, de la seua conscienciació, del seu grau de negociació, del seu ordre de prioritats, de la seua creença en els valors patrimonials, culturals i històrics d’una ciutat que com la nostra estimada Xàtiva no pot permetre’s el pecat de deixar caure un monument com aquest. La darrerament acabada exposició de les imatges va projectar la seua llum sobre l’ermita que ara contemplem i ens va indicar a tots els presents que estem en el bon camí perquè enmig del conformisme més pregon i l’anestèsia que produeix el consum fàcil som una part d’eixe teixit cívic que li cal a una societat responsable, democràtica i conscient dels seus valors que no es resigna a ser més que un vot en mans dels polítics.

El passat 23 d’octubre de 2007 els mitjans de comunicació ens informaven de les declaracions de l’alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, Alfons Rus, de l’encàrrec del pressupost de restauració de l’ermita finançat per la corporació provincial així com del seu desig que l’esmentada rehabilitació es porte a terme durant l’actual legislatura municipal. Doncs bé, en quin punt es troba eixe encàrrec? S’ha acabat ja l’actualització del pressupost de rehabilitació redactat el 1994 al·ludit en eixes informacions?

L’ermita no pot esperar més. El nostre patrimoni, la nostra història tampoc. Per això, perquè no volem consentir una pèrdua així venim cada any al cim d’aquesta muntanya des de la qual fem una crida a tots aquells que porten endins la llavor de l’art i les pedres, la literatura, la llegenda i la història, el paisatge i la natura el blau del cel i l’ocre ardent de la terra a no defallir en l’exigència de la restauració de l’ermita del Puig. Sí!; la volem restaurada ja, com a testimoni per a les generacions futures del que fórem, del que som i del que volem ser: poble!

Si fou possible la restauració de santa Anna, aquesta també!Som gent de la Torre d’En Lloris, de l’associació cultural “la Sénia” de Lloc Nou d’En Fenollet, de l’associació cultural “9 d’octubre” del Genovés, de la plataforma “Xàtiva digna” de l’associació d’Amics de la Costera” de Xàtiva, gent del Centre Excursionista de Xàtiva, i d’altres pobles que no citem per no deixar-nos-en cap.Gràcies per la vostra assistència i fins l’any que ve! 

Ermita del Puig, tercer diumenge de Pasqüa, 6 d’abril de 2008



Quant a amicscostera

Bloc administrat per la Junta Directiva de l\'Associació d\'Amics de la Costera · Institut d\'Estudis Comarcals
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.