III CENTENARI DE LA CREMA DE XÀTIVA

Història d’un declivi

Ximo Corts

President de l’Associació d’Amics de la Costera

(publicat al Levante-El Mercantil Valenciano) 

 Segons Viciana, Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de la governació dellà lo riu Xúquer i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Malgrat la segregació de les viles de Castelló, de l’Olleria i de Benigànim, comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre els seus interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren decididament austriacistes. Dues raons expliquen l’alineament dels sectors populars (els anomenats maulets) amb la causa de l’arxiduc Carles: d’una banda, les autoritats borbòniques prohibiren en 1702 el comerç amb els països aliats (Regne Unit, Holanda…), la qual cosa desfermà una onada xenòfoba contra la nombrosa colònia de francesos establerts a la ciutat; d’altra banda, els líders austriacistes, Joan Baptista Basset entre ells, van prometre als sectors populars que serien alliberats de les càrregues senyorívoles. 

Després de la batalla d’Almansa, episodi en què la presència de tropes valencianes fou pràcticament nul·la (l’antic regne a penes tenia exèrcit digne de tal nom), tots els efectius militars de què disposaven els austriacistes (els supervivents de la contesa, un contingent anglès i nombroses partides de miquelets procedents de la Marina, de la Vall d’Albaida i de la rodalia de Xàtiva) es feren forts a l’interior del recinte emmurallat xativí i es van preparar per a defendre la ciutat de les escomeses borbòniques. Xàtiva era un important punt estratègic. Les tropes enviades pel duc de Berwick i comandades pel cavaller d’Asfeld volien conquistar la plaça abans de donar el cop definitiu a la ciutat de València. Els xativins hagueren d’oposar, per tant, una resistència heroica. Calia evitar la caiguda de la primera peça d’un llarg dòmino.

[@more@]

Finalment, el 24 de maig del 1707, els assaltants aconseguiren llur objectiu: enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat a mata-degolla. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. De res no serví que personalitats notables del bàndol botifler intercediren davant del monarca (hom volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles autriacistes). D’Asfeld executà les ordes reials a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc els béns de la noblesa botiflera i els edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès, a més d’afanyar-se a proclamar llur fidelitat al nou monarca, desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). El rei i els nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. Els estrangers partidaris de la causa borbònica (sobretot francesos i irlandesos) també foren beneficiats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i de les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia (una d’elles, per exemple, procedia de la Font de la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic). Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).

Les traïcions, les delacions i les rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Nombroses persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili (a la Manxa, a Mallorca…). Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, experimentaria més endavant un cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i determinà la desaparició de les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, proclamat el 29 de juny, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai (potser perquè Castella sempre ha vist les nostres terres com la seua prolongació natural cap a la Mediterrània). Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe, a la qual podien tornar tots els pròfugs que prèviament hagueren provat la seua lleialtat al rei. El ministre Macanaz encarregà les traces al pare Tosca, però el projecte no arribà a materialitzar-se (només serví per a enderrocar edificis). Les obres de la nova col·legiata romangueren aturades fins al 1732 (entre maig del 1707 i març del 1708, els cultes hi van estar, a més, interromputs). Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal també s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la llengua dels valencians, l’església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Mayoral (1737-1769), fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.

San Felipe esdevingué una ciutat d’hisendats governada, fins a la Guerra del Francés, per una oligarquia de terratinents que vivia de les rendes. Només la indústria de la seda arribà a tenir importància. Xàtiva, per tant, vivia bàsicament de l’agricultura. Pel contrari, zones veïnes com la Vall d’Albaida experimentaren una primera industrialització en sectors com la fabricació de sabó, el tèxtil… Xàtiva no comptaria fins a les darreries del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1747, la població pujà a 7.000 habitants. Poc després, en 1750, s’establiren unes noves ordenances, Ordenanzas generales para el gobierno político y económico de la ciudad de San Felipe, que palesaven certa normalitat política i administrativa. El 1783, la governació de San Felipe arribava a les 11.000 unitats veïnals (55.000 habitants, calculant cinc persones per unitat), 2.500 de les quals (12.500 habitants) corresponien a la capital. Cal destacar, però, l’augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants) que ja no amagava la seua voluntat de segregar-se del terme general de Xàtiva. Durant el regnat de Carles III (1759-1788), ja s’havien superat les seqüeles demogràfiques de la Guerra de Successió. Xàtiva, però, hauria de competir a partir d’aleshores amb una ciutat emergent, Alacant. 

Durant el mandat de les Corts de Cadis i durant el Trienni Liberal (1820-1823), Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents dels germans Villanueva d’aconseguir la seu bisbal (1813) i la capitalitat de província (1822) no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir del 1850, hi hagué un gran retrocés demogràfic, a causa, en part, de les epidèmies. En definitiva, la manca de bisbat, l’escàs pes demogràfic i l’absència d’industrialització es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. El seu declivi, però, permeté de conservar bona part de la trama urbana medieval i del seu patrimoni històric. Els intents posteriors d’industrialització (sorgiren fabriquetes tèxtils, terrisseries, molins paperers, etc.) foren molt  escadussers. L’absència de fonts d’energia (carbó o força hidràulica) en fou una de les causes; el desaprofitament de les oportunitats que brindava el ferrocarril, altra. A mitjan segle XX, Xàtiva era una ciutat de rendistes que prestaven diners a un interès elevat (encara avui compta amb nombroses sucursals bancàries), de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós. Els pobles han d’aprendre dels errors passats per tal de no repetir-los. Els xativins, però, no semblen haver après molt del seu passat recent. Vistes l’hegemonia política de les idees sucursalistes i l’estructura econòmica actual (ara les rendes s’obtenen majoritàriament del sector de la construcció), Xàtiva no sembla disposada a desprendre’s del seu passat botifler, a imaginar un futur distint i més innovador.

Tweet