L’ermita del Puig, història d’un despropòsit

Divendres passat, després d’una roda de premsa dedicada gairebé en exclusiva a la possible restauració de l’Ermita del Puig, l’alcalde de Xàtiva amollà unes declaracions insultants dirigides, entre altres, als membres de la Coordinadora “Salvem el Puig!”. Les paraules de d’edil semblen un calc de les pronunciades, de forma cíclica, en nombroses ocasions anteriors. Per a comprovar-ho, sols s’ha de consultar l’hemeroteca i fer una mica d’història.

Els orígens de la campanya 

En 1995, l’Ajuntament de Xàtiva (governat encara pels socialistes) i la parròquia de Sant Pere acordaven d’establir un conveni segons el qual la titularitat de l’ermita del Puig passava a mans municipals. A canvi, les autoritats locals es comprometien a la restauració de l’edifici i a garantir-ne l’ús religiós en determinades circumstàncies. La nova corporació sorgida de les eleccions (guanyades pels populars) es desentengué, però, de l'assumpte i interrompí les negociacions amb l’Església. El conveni, per tant, mai no arribà a firmar-se.

Quan el primer període municipal dels populars travessava l'equador, l’alcalde rectificà la seua posició inicial i advocà per salvar l'ermita. Tanmateix, no va voler consignar les dotacions pressupostàries adients. Argumentà que, mentre l'ermita no passés a titularitat municipal, no hi hauria aportacions públiques. La Coordinadora, però, continuà la seua campanya de conscienciació, exigint que es complís la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. Finalment, en vespres electorals, la Diputació Provincial dotà unes quantitats per a la rehabilitació de l'ermita, obligant l'Ajuntament de Xàtiva a comprometre una petita assignació (24.000 euros) per a la mateixa finalitat (fins i tot s’anuncià la col·laboració de l'exèrcit al trasllat d'eines i materials de construcció).

[@more@]

Declaracions ofensives de l’alcalde

L’any 2000, la Coordinadora es felicitava per l'acord del plenari, recolzat pels grups polítics amb presència municipal, demanant a la Diputació Provincial de València que inclogués les obres de consolidació de l'Ermita del Puig a la partida 622.01, destinada a «Restauració i Recuperació del Patrimoni Artístic». La Coordinadora afirmava que l’ acord podia donar un nou impuls a les aspiracions de salvar l'edifici. De forma incomprensible, però, l’alcalde féu unes manifestacions ofensives envers els participants a la campanya “Salvem el Puig!”. Els acusava, entre altres coses, de ser corretja de transmissió dels partits de l’oposició.

Les organitzacions que en formaven part van contestar que ja havia passat el temps de les paraules altisonants i injurioses, perquè es veien desmentides pels fets: les obres de consolidació de l'Ermita del Puig encara no s'havien iniciat i continuava esgrimint-se com a excusa el tema de la titularitat. La Coordinadora recriminava a l’Ajuntament que ningú no expliqués si s'havien reprès els contactes amb l'Arquebisbat per tal de solucionar la qüestió de la propietat. Finalment, la Coordinadora feia públic un comunicat amb diversos punts: 

  • Els deu milions consignats per Diputació no es farien efectius fins al 2001. Per tant, l'estat de ruïna de l'edifici podia allargar-se un any més.
  • Aquesta circumstància, i no la proximitat de la campanya electoral, n'era la causa tant del comunicat com d'unes declaracions anteriors efectuades a Ràdio Xàtiva per un dels membres de la Coordinadora.
  • La Coordinadora i les entitats que la formen volien restar al marge de les rivalitats partidistes i no intervenien al debat polític o electoral.
  • Els diners de l'Administració són de tots i no propietat d'una persona o d'un grup polític. Els ciutadans estan legitimats per a exigir que part d'aquests diners s'invertisquen en la salvaguarda del patrimoni artístic —establint els convenis que calga en casos de titularitat privada—.
  • La Coordinadora «Salvem el Puig» és titular d’un compte a la Caixa d'Ontinyent. Les quantitats allí dipositades es destinarien a les obres de consolidació de l'ermita, un cop iniciades aquestes.     
  • S'havien de rebutjar totalment les paraules, ofensives per a les persones i entitats que recolzen la Coordinadora, que l'alcalde havia pronunciat al ple municipal i en unes declaracions a la Cadena SER.

 Desastre ecològic

En anys successius, l’Ajuntament invertí part dels diners consignats en instal·lar un bastiment a l’ermita, construir una tanca i modificar el traçat de la senda del Puig. Es produí una veritable agressió a l’entorn, paralitzada per les protestes de la ciutadania i pel presumpte delicte ecològic denunciat davant la fiscalia pel grup socialista de l’Ajuntament. Els treballs a la senda suposaren efectivament un enorme desastre per a la serra del Puig.

A través del seu comunicat anual, els participants a la romeria se’n lamentaven en aquests termes: “Així doncs, continuem com estàvem. El temps passa sense que els responsables de l’Administració, local o autonòmica, hagen fet res: no s’ha posat ni una pedra a l’ermita, no se sap on van a parar els diners, s’ha destrossat una part de la serra amb la construcció del camí i seguim  sense rebre cap resposta efectiva de les autoritats”.

L’any 2005, les organitzacions de la Coordinadora tornaven a lamentar-se: “Tots els anys quan s'acosten les dates de la romeria, les autoritats ens preparen ritualment una sorpresa: desfan l'antiga calçada, instal·len un bastiment a l’ermita (en comptes de posar-hi un cèrcol per a subjectar l'edifici corn cal) i, amb l’excusa d’evitar accidents, tanquen el recinte per a amagar que no s'ha fet res. Enguany han assolat la senda de l'ermita i han comès un greu atemptat ecològic sense que, a hores d'ara, ningú no haja assolit la responsabilitat política”.

Comunicat de l’Associació d’Amics de la Costera

En 2006, L’alcalde de Xàtiva afirmà de nou, al ple de l’Ajuntament, que “la Ermita del Puig de Xàtiva sólo se rehabilitará con dinero de Diputación, porque no pienso invertir un sólo euro de las arcas municipales de Xàtiva en un inmueble que es de titularidad privada; mañana podrían venir los evangelistas a pedirme que les rehabilitara un edificio y el dinero del Ayuntamiento de Xàtiva es para Xàtiva”. Posteriorment, féu unes declaracions als mitjans de comunicació, plenes d’expressions barroeres i ofensives dirigides als membres que composen la Coordinadora “Salvem el Puig!”. Llavors, l’Associació d’Amics de la Costera publicà el següent comunicat:

Les persones que ocupen càrrecs públics han de ser tolerants amb les crítiques i donar exemple de comportament democràtic. L’alcalde, ho hem dit en altres ocasions, hauria de ser més temperat en les seues declaracions: donar llum, en comptes de fum. Des de l’Associació d’Amics de la Costera, volem recordar que l’ermita del Puig no és un edifici municipal, perquè l’alcalde no ha volgut. ¿Per què no ha reprès els contactes amb l'Arquebisbat per tal de solucionar la qüestió de la propietat?

La primera autoritat municipal hauria d’estalviar-se les mostres de menyspreu envers els participants a les romeries del Puig. Mai no s’han negat a col·laborar en la reconstrucció de l’edifici. Fins i tot han demanat audiència a l’alcalde per a parlar-ne (pot consultar-ho al registre d’entrada de les oficines municipals). No seria mala idea, en vistes de la tossuderia municipal, d’encetar una nova “campanya del rajol”, com aquelles que es duien a terme durant els anys seixanta. Però clar, ja no som als anys seixanta; ara som a l’any 2006. Ja no som acòlits ni súbdits; ara som ciutadans. Els diners de les Administracions Públiques no són propietat d'una persona o d'un grup polític; són diners de tots.

Els ciutadans estan legitimats per a exigir que una part d'aquests diners s'invertisca en la salvaguarda del patrimoni artístic —establint els convenis que calga en casos de propietat privada—. En definitiva, s’hauria de prestar més atenció al fons de l’assumpte, el perill de desaparició d’una joia arquitectònica del segle XIV. L’ermita del Puig hauria de gaudir de la màxima protecció, independentment de qui siga el seu propietari. S’hauria d’aplicar allò que estableix la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. ¿Oblida el senyor alcalde que, d'acord amb la normativa, quan un edifici amenaça ruïna, l'Administració Pública pot actuar subsidiàriament després dels preceptius requeriments als interessats, sent el cost íntegre de l'actuació a càrrec de l'obligat?

Una mesura com aquesta exigeix, però, que les autoritats respecten les lleis en llurs actuacions, que prediquen amb l’exemple abans d’obligar els particulars. En permetre que es consumés un presumpte delicte ecològic, els nostres regidors van perdre legitimitat i van contraure una responsabilitat evident en la paralització del procés de restauració de l’ermita i en la pèrdua de subvencions institucionals. Resulta insòlit, per tant, que ara intenten defugir aqueixa responsabilitat i vulguen culpar aquells que han denunciat la infracció. En comptes d’embolicar la troca  i escometre molins de vent, haurien de vigilar millor el destí dels diners públics (se n’han malbaratat molts al camí de l’ermita, per l’absoluta falta de criteri de l’equip municipal) i salvar de la ruïna, d’una vegada per totes, un edifici ben valuós. ¿O s’estimen més que, en el futur, puga dir-se que l’ermita va desaparèixer sent alcalde el senyor Alfonso Rus?

La romeria del 2007

Arribem, finalment, a l’any 2007 i les entitats membres de la Coordinadora tornen a llegir el comunicat anual. Recapitulen els episodis que han anat succeint-se des del 1995. Han passat dotze anys d’excuses, de malbaratament dels diners públics i d’incompliment de les lleis, i les obres de consolidació de l'ermita del Puig encara no han començat. Durant aquests anys, la Coordinadora s’ha brindat vàries vegades a col·laborar en la reconstrucció del Puig. Fins i tot ha demanat audiència a l’alcalde per a parlar-ne. El govern municipal, però, no s’ha estalviat de menysprear els participants a les romeries ni de dedicar-los paraules ofensives, oblidant que les persones que ocupen càrrecs públics han d’acceptar les crítiques (sobretot quan qüestionen la política de protecció dels bens culturals).

La Coordinadora recorda que s’ha de prestar atenció urgent a una joia arquitectònica del segle XIV que exigeix la màxima protecció, amb independència de qui siga el seu propietari (al cap i a la fi, no és un edifici municipal, perquè l’actual govern municipal no ha volgut). El comunicat afirma que la falta d’atenció  municipal en casos semblants (la senda de les Muralles de Llevant, el monestir de Santa Clara o l’antiga Papelera de San Jorge) posen de manifest la nul·la consideració que el patrimoni cultural dels valencians mereix al partit que governa la ciutat. La Coordinadora conclou afirmant que seguirà lluitant pel compliment de la llei. Les lleis, remarca, han de ser acatades per tothom, particulars i, sobretot, administracions públiques.

Les darreres declaracions

De moment, el darrer episodi d’aquesta història de despropòsits l’han protagonitzat les pluges recents, que han agreujat encara més, si cap, l’estat de ruïna de l’Ermita del Puig. En fer-se públics els plans de l’Associació d’Amics de la Costera, que pensa dirigir-se al President de la Generalitat i a l’Arquebisbe per a demanar la protecció que nega l’Ajuntament de Xàtiva, s’ha tornat a produir la reacció extemporània del senyor alcalde. L’edil torna a gastar molts esforços a parlar i pocs a salvar l’ermita.

El colofó podrien posar-lo aquestes paraules tretes del darrer comunicat de la Coordinadora: “El nostre desencís i la nostra alarma tenen, a hores d'ara, unes dimensions incommensurables. Veritablement, és un miracle que una part de l'ermita es mantinga dempeus! Entre les entitats que formen la plataforma “Salvem el Puig”, s'estén la sensació d'impotència i la desesperança. Portem ja un munt d'anys exigint una actuació ràpida, sense veure resultats positius. Els desigs i les bones paraules han esdevingut ja, per desgràcia, meres fórmules rituals. Aquest desànim coincideix amb el record d’altra destrossa, l’esdevinguda ara fa tres-cents anys. A molts ciutadans i ciutadanes ens assalta el temor que puguen governar les nostres viles i ciutats els descendents d’aquells botiflers que provocaren l’incendi de Xàtiva, la desfeta del País i la pèrdua de la nostra identitat. Les sospites es veuen confirmades quan veiem que les agressions al patrimoni, la destrucció del paisatge per les noves hordes dels interessos especulatius i la descurança en que romanen peces ben valuoses del nostre llegat històric envaeixen les nostres contrades”.



Comentaris tancats a L’ermita del Puig, història d’un despropòsit

CICLES MUSICALS

Publicat per Àngel BLOC [ Respon ]

[@more@]



Comentaris tancats a CICLES MUSICALS

CICLES MUSICALS

[@more@]



Comentaris tancats a CICLES MUSICALS

CICLES MUSICALS

[@more@]

Comentaris tancats a CICLES MUSICALS

CICLES MUSICALS

[@more@]

Comentaris tancats a CICLES MUSICALS

Cicles Musicals

L’orgue històric de Montesa.

II Cicle de Concerts

Avanç de programació

Diumenge, 28 d’octubre

Església de l’Assumpció. 18´30 hores

Concert d’orgue i trompa

Orgue: Arturo Barba, Trompa: J. Vicente Miquel

Diumenge, 18 de novembre

Església de l’Assumpció. 18´30 hores

Concert d’orgue

Orgue: Maria Nacy

Diumenge, 2 de desembre

Església de l’Assumpció. 18´30 hores

Concert d’orgue i gregorià

Escola Gregoriana Laetentur, director: Luis Garrido

Orgue: Vicent Ros

Diumenge, 16 de desembre

Església de l’Assumpció. 18´30 hores

Concert de soprano i orgue

Soprano: Marta Matheu

Organista: Óscar Oliver

[@more@]

Comentaris tancats a Cicles Musicals

Carta remesa al President de la Generalitat

Xàtiva, 27 de juliol del 2007

En Francesc Camps Ortiz

President de la Generalitat Valenciana

Molt Honorable Sr. President: 

L’Associació d’Amics de la Costera – Institut d’Estudis Comarcals que m’honore a presidir té entre les seues finalitats la protecció i divulgació del nostre patrimoni històric i artístic.

Com vostè sabrà bé, a través de diversos mitjans, el Convent de Santa Clara de Xàtiva, la fundació del qual fou autoritzada per Jaume II el 1325, pot ser adquirit en breu per una empresa privada, eventualitat que ha estat amplament rebutjada pel moviment ciutadà xativenc, que ha sol·licitat reiteradament l’adquisició de l’immoble per part de l’Ajuntament.

Com que les possibilitats perquè l’Administració exercisca el dret de retracte finalitzen el proper 15 d’agost i l’Ajuntament de la nostra ciutat continua sense donar una resposta positiva a les demandes ciutadanes, sol·licitem que, previs els tràmits administratius que calguen, siga exercit l’esmentat dret de retracte per part de l’Administració Autonòmica que vostè presideix, per tal que el convent de Santa Clara de Xàtiva (declarat Bé d’Interès Cultural) passe a domini públic amb tots els seus béns mobles, atresorats gràcies al concurs, al llarg de la història, dels xativencs i de tots els valencians.

Convençuts que, en base a allò que disposa el nostre Estatut d’Autonomia sobre preservació, divulgació i posada en valor del nostre patrimoni, farà tot el possible per estudiar i resoldre positivament aquesta qüestió, que posem també en coneixement de l’alcalde de Xàtiva, aprofitem l’avinentesa per a trametre-li el testimoni de la nostra consideració més distingida.

Joaquim Corts Pérez

President

[@more@]

1 comentari

Papers de la Costera nº 13

[@more@]

6s comentaris

III CENTENARI DE LA CREMA DE XÀTIVA

Història d’un declivi

Ximo Corts

President de l’Associació d’Amics de la Costera

(publicat al Levante-El Mercantil Valenciano) 

 Segons Viciana, Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de la governació dellà lo riu Xúquer i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Malgrat la segregació de les viles de Castelló, de l’Olleria i de Benigànim, comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre els seus interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren decididament austriacistes. Dues raons expliquen l’alineament dels sectors populars (els anomenats maulets) amb la causa de l’arxiduc Carles: d’una banda, les autoritats borbòniques prohibiren en 1702 el comerç amb els països aliats (Regne Unit, Holanda…), la qual cosa desfermà una onada xenòfoba contra la nombrosa colònia de francesos establerts a la ciutat; d’altra banda, els líders austriacistes, Joan Baptista Basset entre ells, van prometre als sectors populars que serien alliberats de les càrregues senyorívoles. 

Després de la batalla d’Almansa, episodi en què la presència de tropes valencianes fou pràcticament nul·la (l’antic regne a penes tenia exèrcit digne de tal nom), tots els efectius militars de què disposaven els austriacistes (els supervivents de la contesa, un contingent anglès i nombroses partides de miquelets procedents de la Marina, de la Vall d’Albaida i de la rodalia de Xàtiva) es feren forts a l’interior del recinte emmurallat xativí i es van preparar per a defendre la ciutat de les escomeses borbòniques. Xàtiva era un important punt estratègic. Les tropes enviades pel duc de Berwick i comandades pel cavaller d’Asfeld volien conquistar la plaça abans de donar el cop definitiu a la ciutat de València. Els xativins hagueren d’oposar, per tant, una resistència heroica. Calia evitar la caiguda de la primera peça d’un llarg dòmino.

[@more@]

Finalment, el 24 de maig del 1707, els assaltants aconseguiren llur objectiu: enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat a mata-degolla. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. De res no serví que personalitats notables del bàndol botifler intercediren davant del monarca (hom volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles autriacistes). D’Asfeld executà les ordes reials a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc els béns de la noblesa botiflera i els edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès, a més d’afanyar-se a proclamar llur fidelitat al nou monarca, desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). El rei i els nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. Els estrangers partidaris de la causa borbònica (sobretot francesos i irlandesos) també foren beneficiats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i de les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia (una d’elles, per exemple, procedia de la Font de la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic). Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).

Les traïcions, les delacions i les rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Nombroses persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili (a la Manxa, a Mallorca…). Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, experimentaria més endavant un cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i determinà la desaparició de les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, proclamat el 29 de juny, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai (potser perquè Castella sempre ha vist les nostres terres com la seua prolongació natural cap a la Mediterrània). Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe, a la qual podien tornar tots els pròfugs que prèviament hagueren provat la seua lleialtat al rei. El ministre Macanaz encarregà les traces al pare Tosca, però el projecte no arribà a materialitzar-se (només serví per a enderrocar edificis). Les obres de la nova col·legiata romangueren aturades fins al 1732 (entre maig del 1707 i març del 1708, els cultes hi van estar, a més, interromputs). Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal també s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la llengua dels valencians, l’església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Mayoral (1737-1769), fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.

San Felipe esdevingué una ciutat d’hisendats governada, fins a la Guerra del Francés, per una oligarquia de terratinents que vivia de les rendes. Només la indústria de la seda arribà a tenir importància. Xàtiva, per tant, vivia bàsicament de l’agricultura. Pel contrari, zones veïnes com la Vall d’Albaida experimentaren una primera industrialització en sectors com la fabricació de sabó, el tèxtil… Xàtiva no comptaria fins a les darreries del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1747, la població pujà a 7.000 habitants. Poc després, en 1750, s’establiren unes noves ordenances, Ordenanzas generales para el gobierno político y económico de la ciudad de San Felipe, que palesaven certa normalitat política i administrativa. El 1783, la governació de San Felipe arribava a les 11.000 unitats veïnals (55.000 habitants, calculant cinc persones per unitat), 2.500 de les quals (12.500 habitants) corresponien a la capital. Cal destacar, però, l’augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants) que ja no amagava la seua voluntat de segregar-se del terme general de Xàtiva. Durant el regnat de Carles III (1759-1788), ja s’havien superat les seqüeles demogràfiques de la Guerra de Successió. Xàtiva, però, hauria de competir a partir d’aleshores amb una ciutat emergent, Alacant. 

Durant el mandat de les Corts de Cadis i durant el Trienni Liberal (1820-1823), Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents dels germans Villanueva d’aconseguir la seu bisbal (1813) i la capitalitat de província (1822) no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir del 1850, hi hagué un gran retrocés demogràfic, a causa, en part, de les epidèmies. En definitiva, la manca de bisbat, l’escàs pes demogràfic i l’absència d’industrialització es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. El seu declivi, però, permeté de conservar bona part de la trama urbana medieval i del seu patrimoni històric. Els intents posteriors d’industrialització (sorgiren fabriquetes tèxtils, terrisseries, molins paperers, etc.) foren molt  escadussers. L’absència de fonts d’energia (carbó o força hidràulica) en fou una de les causes; el desaprofitament de les oportunitats que brindava el ferrocarril, altra. A mitjan segle XX, Xàtiva era una ciutat de rendistes que prestaven diners a un interès elevat (encara avui compta amb nombroses sucursals bancàries), de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós. Els pobles han d’aprendre dels errors passats per tal de no repetir-los. Els xativins, però, no semblen haver après molt del seu passat recent. Vistes l’hegemonia política de les idees sucursalistes i l’estructura econòmica actual (ara les rendes s’obtenen majoritàriament del sector de la construcció), Xàtiva no sembla disposada a desprendre’s del seu passat botifler, a imaginar un futur distint i més innovador.

1 comentari

FULLS D’INSCRIPCIÓ

Si vols afiliar-te a l’Associació d’Amics de la Costera, imprimeix

aquestes fitxes, emplena-les amb les teues dades i, un cop signades,

envia-les a la següent adreça:

 

Associació d’Amics de la Costera

Institut d’Estudis Comarcals

Carrer Noguera, 10

46800 XÀTIVA

Pots sol·licitar més informació sobre quotes, estatuts, publicacions,

activitats o altres qüestions, adreçant-te al nostre correu electrònic

amicscostera@hotmail.com

[@more@]

Comentaris tancats a FULLS D’INSCRIPCIÓ